Friends, pt 3

Today, I’m very proud to feature a story written by a Marta, a very erudite Catalan friend of mine, with whom I have never failed to have an enlightening conversations about literature. She’s also the first to coin the term “it probably takes more than a lifetime to understand”. Unfortunately, a translation is not yet available, but we’re working on it.

• Una ombra s’accosta / A shadow approaches La dona que s’ha passat dos dies llegint ja no sap distingir si el soroll que ha sentit era també dins del llibre i quan pensa ho fa en prosa perquè és una novel·la. Has sentit aquest soroll o bé ha sigut un tret que algú ha disparat sense silenciador a dins de les pàgines del llibre?, es pregunta, i encara afegeix: No em diràs que ara t’has d’aixecar a mirar què ha passat, just ara que els carrers estan deserts i se sent un clac-clac de sabates, i al darrere una ombra s’acosta… No caldria dir que la dona no es mou de lloc, atrapada entre el dia i la nit que algú ha imaginat només per a ella. Però la casa és viva i torna a fer soroll. La dona no creu en la por metafísica però es diu que tanmateix havia d’anar a beure un glop d’aigua a la cuina i que tant per tant pot mirar si ha caigut alguna cosa.

Un cop d’ull a la casa no ha donat resultats. El soroll era fora, decideix; devia ser fort per travessar la finestra tancada. Es podria amoïnar però ho descarta perquè el que menys li interessa és semblar una vella neuròtica que s’inventa fantasmes de tan sola que es troba. Potser hauria de sortir a l’exterior, es pregunta, però es contesta que ara o d’aquí a tres dies al carrer seguirà havent-hi els milers de botigues que li tallen l’alè, que la deixen sense esma ni ganes de relaxar el pensament i que a més ara són plenes perquè mira l’hora que és. Al carrer s’hi mareja i s’ha de preguntar què té encara aquesta ciutat que la sent tan seva i tan envaïda. I un soroll no és res més que un soroll i no cal pas escapar-se’n.

Estava cantat que al cap d’una estona o potser unes hores hi tornaria a haver un soroll inesperat en una casa que fins llavors havia semblat morta. Just ara que la dona havia tancat el llibre i s’estava suggerint d’anar fins a la cuina per mirar de pillar alguna cosa de menjar perquè no pot ser bo tenir tanta gana. Més en passen d’altres, es diu, però què hi guanyaríem, es contesta mentre s’aixeca i mira que les coses són totes a lloc mentre recorre amb calma el passadís. Amb el ganivet escapça una ceba, clac!, clac!, i de la fosca en surt una ombra.